Avantprojecte de la llei de l’avortament
L’Avantprojecte de llei de protecció de la vida del concebut i dels drets de la dona embarassada, aprovat pel Govern el desembre de 2013, és això un avantprojecte i encara ha de passar un seguit de tràmits parlamentaris per a ser aprovat definitivament i tingui el rang de llei.És significatiu que en el títol es posi en primer lloc els drets del concebut per davant dels drets de la dona embarassada, tenint en compte que socialment no té la mateixa importància perdre un embrió que la mort d’una persona. La visió avui majoritàriament acceptada pels científics és que la vida pròpiament humana comença al voltant de les 23 setmanes de gestació, quan s’inicien les connexions sinàptiques cap a l’escorça cerebral i a l’interior d’aquesta. Aquest fonament neurològic és coherent amb el fet que tant el començament com el final de la vida humana depenen de l’activitat de l’escorça cerebral, és a dir, de l’estat de consciència.
L’Avantprojecte de llei diu que l’avortament és un delicte excepte en els supòsits de violació (al·legable dintre les 12 primeres setmanes) i de generar un greu perill per a la vida o la salut física o psíquica de la dona (al·legable les primeres 22 setmanes).
La malformació fetal no serà motiu d’avortament. Desapareix, per tant, el supòsit de malformació, malaltia incurable o anomalia fetal incompatible amb la vida.
Analitzem ara alguns dels punts d’aquest Avantprojecte:
Greu perill per a la salut mental de la mare. S’haurà de provar amb dos informes mèdics d’especialistes de diferent centre d’on s’hagi de practicar la interrupció de l’embaràs. Això suposa un allargament del procés amb el consegüent patiment per a la mare i, sobretot, un encariment del procediment. Si el perill per a la salut mental de la mare és perquè el fetus té una anomalia incompatible amb la vida, necessitarà dos informes: un d’un especialista que acrediti l’anomalia i un altre d’un psicòleg o psiquiatra que dictamini el mal psíquic.
A partir de les 22 setmanes el mal psíquic només es pot al·legar per anomalies del fetus incompatibles amb la vida.
Informació a l’embarassada. Ha de ser verbal i la dona ha de tenir set dies de reflexió. Actualment la dona rep un sobre amb les alternatives a la interrupció, ajudes a la maternitat i riscos de la intervenció i ha de reflexionar durant tres dies; és a dir, la reflexió s’amplia ara a set dies. Ara es pretén que la informació la donin els serveis socials amb els endarreriments que ja tenen.
Menors. Les noies de 16 a 18 anys tornaran a necessitar el permís dels pares i, en cas de conflicte, decidirà el jutge, en un procediment nou que estableix l’Avantprojecte.
Dret a l’objecció de consciència. Actualment només poden objectar els metges i ara ho podrà fer el personal administratiu, els portalliteres, etc. Aquesta objecció l’hauran de comunicar per escrit després d’una setmana de començar a treballar i aquesta decisió haurà de ser incorporada confidencialment al seu expedient.
Delicte sense càstig per a la dona. Només el metge podrà ser castigat per l’avortament.
Publicitat. Les clíniques on es realitzin les interrupcions de l’embaràs no podran fer publicitat dels seus serveis.
La llei actual que regula la interrupció voluntària de l’embaràs, vigent des de 2010, es va equiparar a la majoria de països europeus. La inclusió del dret a l’avortament dins dels drets sexuals i reproductius va tenir lloc a partir dels anys vuitanta i sobretot dels noranta per part de l’OMS i l’ONU. Concretament, és a la IV Conferència Mundial sobre les Dones (Beijing, 1995) on els drets sexuals i reproductius prenen una rellevància important.
Els models de legislació sobre aquest tema que hi ha arreu del món són:
· Prohibició absoluta. Com el Vaticà, Malta o Andorra, que no permeten l’avortament en cap cas.
· Sistema de supòsits. La regla general és la prohibició a excepció d’uns supòsits. Era el sistema que va tenir Espanya entre el 1985 i el 2010, i és el que vol tornar a imposar, però amb més restriccions que el de 1985.
Polònia, per exemple, un dels països més influïts per la doctrina catòlica, té supòsits de malformacions del fetus (les 12 primeres setmanes), violació o incest.
· Sistema de terminis. Atorga la llibertat de decisió a les dones sobre avortar o no durant unes setmanes. Passat aquest temps, torna amb les restriccions, normalment a un sistema d’indicacions. Per tant, és un sistema mixt.
És el que apliquen la majoria dels països occidentals i el que està en vigor actualment a l’Estat espanyol, des de 2010. El període varia segons els països: 14 setmanes a Espanya; 18 a Suècia; 24 a Holanda; 12 a Alemanya, França o Bèlgica; 10 a Portugal.
· Model d’avortament lliure o sense restriccions. És poc habitual però existeix en algun lloc, per exemple al Canadà, on el 90% dels avortaments que es practiquen són d’embarassos de menys de 12 setmanes. Aquestes dades reflecteixen que les dones demostren responsabilitat sobre aquesta qüestió. Per tant, hi ha països on no es posa cap límit temporal perquè consideren les dones prou responsables per decidir. Pensar que la dona esperarà als sis mesos d’embaràs per avortar és una hipòtesi més aviat morbosa que no respon a la realitat.
Cap d’aquests models aconsegueix disminuir els avortaments, el que provoquen els sistemes més restrictius és una discriminació social entre dones riques, que podran anar a avortar a altres països (el conegut turisme avortiu), i dones pobres, que no ho podran fer i potser ho faran en clíniques clandestines o amb remeis casolans amb el perill que això suposa per a la seva vida o per a la seva salut reproductiva futura.
Gemma Sahun i Serena
Advocada i mediadora
